LA CAUSA DE TOTES LES CAUSES

LA CAUSA i ORIGEN DE TOT EL QUE ÉS MANIFESTAT

La filosofia iogui contempla el Creador com a Origen, o Causa, que fa possible tot allò manifestat en l’Univers. I també, com a continent  absolut de tot. És evident que ha d’haver-hi un origen i una causa que faci possible l’existència de l’Univers; així com també, de tot allò que hi queda manifestat com a ésser viu. Ningú pot dir que s’ha creat a si mateix; fins i tot, ni tan sols pot assegurar que viu per si mateix. És innegable que el sol fet d’existir implica una causa que ho faci possible. I també, que ha d’haver-hi un continent absolut, on tota la Creació hi queda manifestada com a contingut. Són conceptes que la ment humana no es pot explicar. Aquí també m’ajuda trobar analogia amb el concepte de la refracció de la llum: així com la llum blanca no manifestada és la causa i origen, i conté en si, tota la gamma de diferents tonalitats de llum dels colors manifestats; el Creador no manifestat és la causa i origen, i conté, en Si, les diferents expressions existencials manifestades en la Creació.

També explica el ioga, que la Vida es dóna a si mateixa revelant-se i expressant-se en miríades de formes de la biodiversitat. I cadascun dels éssers existents disposa la seva causa existencial particular que el fa diferent i únic. Les diferents formes de manifestació de vida apunten doncs a diferents causes d’expressió de la Vida. I tornant al concepte de la refracció de la llum, aquestes diferents causes apunten a una sola Causa continent i origen de totes les causes.

Contemplant l’obra d’un artista podem comprendre el seu art i gaudir la bellesa, creativitat i mestria sense menester conèixer-lo en persona. Observant la Creació, podem gaudir l’obra del Creador i copsar la seva magnificència. Però, aleshores ens podem identificar integrats, i en fer-ho, adonar-nos de la nostra vertadera essència. Podem sentir-nos continguts en la Causa continent de totes les causes. Podem sentir-nos continguts en Ell. D’aquí ve el Mantra, molt emprat pels ioguis, i malinterpretat per molts altres: “Jo sóc Ell”.

UN CREADOR CRUEL?

El ioga ensenya que tot existeix ja en la Causa continent. Enfoca el Creador com a l’omnisciència o font d’inspiració de tot allò que va descobrint i creant l’home. En realitat l’home va descobrint tot allò que ja existeix en la Causa Una, l’home tan sols ho posa de manifest en el pla existencial material. Però només ell és el responsable de l’ús que l’hi doni. Per exemple: l’home descobreix l’energia elèctrica, o l’energia atòmica, i descobreix també les aplicacions que se’n puguin derivar; i encara que el Creador és la font d’origen o el proveïdor d’aquesta revelació creativa, és l’home qui en fa un ús correcte i constructiu, o bé, un ús incorrecte i destructiu. El fet que hi hagi el bé i el mal és degut a la Llei de dualitat, les contraparts complementàries; l’un dóna existència a l’altre.

Al llarg del bloc he apuntat diverses vegades la llibertat o capacitat innata de l’home d’escollir i actuar per decisió i voluntat propis; creant així el seu entorn, el seu hàbitat i el seu futur. He remarcat també el fet important, per a mi, de saber destriar entre la Creació i tot allò que va creant l’home. Així doncs, quan observo la Creació hi veig bellesa i perfecció arreu. Quan observo la història de la humanitat, hi veig un garbuix de bé i de mal, de realitats magnífiques i també de crueltat i crims esgarrifosos. Però entenc que els mals que assetgen a la humanitat són fruit de les pròpies accions humanes i aliens a la voluntat del Creador.

CONCEPTE de TRANSCENDENTAL i RELATIU

Per mi un dels conceptes més complicats d’assimilar ha estat el concepte de transcendental i relatiu; així com la seva relació/interacció i com ens afecta. La comprensió d’aquest concepte me n’ha revelat, d’altres. De fet, la comprensió ha esdevingut fruit de la contemplació quant a la interacció que es dóna dintre de la globalitat; tot buscant els vincles comuns. Entenc, doncs, que la comprensió creix emmarcada en termes de globalitat; res està aïllat, tot interactua entre si, res passa perquè si.

Puc explicar amb paraules conceptes anàlegs que defineixin què entenc jo per transcendental i relatiu. Observo el silenci i observo el so; i m’adono que el so té inici i final. El so comença i acaba, té una durada determinada en la dimensió temps. En canvi, el silenci no comença ni acaba mai. El silenci és sempre present, en un present infinit. El silenci roman amagat darrere el so; quan el so acaba el silenci sempre torna a manifestar-se. El silenci no necessita ser provocat, el silenci ja és, sempre. El so s’ha de provocar i mantenir-ne la seva continuïtat lligada al devenir del temps. Entenc que és transcendental tot allò que està deslligat del fluir del temps. És relatiu tot allò que queda emmarcat dintre d’un interval de temps. El silenci és transcendental, el so és relatiu.

La vida del cos físic està lligada a la relativitat del temps, comença i acaba, és relativa. També entenc que la nostra essència espiritual, la Causa que fa possible la nostra existència és transcendental i aliena a la relativitat del temps. La consciència humana en identificar-se amb els sentits corporals i amb la ment queda reclosa en la dimensió de l’espai/temps, perdent la seva condició de transcendental. Comparant amb el concepte anàleg del so i el silenci: La nostra essència, la consciència pura, quedaria representada pel silenci infinit i sempre renovat. La consciència relativa derivada de la identificació amb la ment i amb els sentits corporals quedaria representada pel so. Això m’ajuda a comprendre el sentit, el perquè de la meditació. Meditació és: desconnectar els sentits, desconnectar la ment (aturar el so) i romandre més despert que mai (escoltar el silenci) per adonar-se de la presència de l’observador silent, adonar-se d’una consciència pura que no és el cos ni és la ment; una consciència lliure i plena que transcendeix els lligams del cos i de la ment, els lligams de l’espai/temps, aquesta és la nostra essència transcendental. Per això és tan important que quan fem contemplació en la meditació no hi hagi judici ni pensament; perquè si hi ha judici o pensament és indicatiu que la nostra consciència continua reclosa en la relativitat del pensament i de la ment.

Aquest concepte m’ajuda a comprendre i acceptar les ensenyances ioga que fan referència a la mort i la reencarnació. Vegem-ho: segons el ioga, l’ésser humà està constituït per ment, cos i esperit i aquesta afirmació és tangible per a tothom que vulgui experimentar-ho. Hom pot sentir el cos, pot observar la ment i pot descobrir, en la meditació, la seva pròpia essència com a “Jo sóc consciència present en mi, aliena al cos i aliena a la ment”. Tothom pot entendre també que la ment és l’operadora del cervell, i com a tal, està lligada al cos físic. D’aquí podem comprendre que el cos és relatiu, la ment és relativa; però el “Jo sóc” essencial no està lligat al cos físic i, per tant, no està lligat al temps; essent així transcendental i lliure dels cicles de naixement i mort.

El fet que la ment sigui consciència relativa també explica que no pugui comprendre-ho i ho rebutgi; senzillament, no pot comprendre allò que no és.




L'AMOR INCONDICIONAL, LA LLUM BLANCA

La llum blanca no és visible en si mateixa. En incidir sobre una superfície opaca, una fracció de la gamma de l’espectre tonal és absorbida, i l’altra, la complementària, és reflectida; aquesta és la que arriba a la nostra vista. En realitat, només podem veure les tonalitats de rebot que arriben als nostres ulls.

En refractar-se en l’arc de Sant Martí, la llum blanca, o llum completa, es diversifica en una gamma de diferents tonalitats de color. Cadascun d’aquests colors és en sí incomplet i complementari de tots els altres. Els diferents colors es poden complementar entre si, i en sumar-los en la seva totalitat, tornen a donar el color blanc original.

Es pot fer una comparació anàloga entre la refracció de la llum i la diversitat de variants de l’amor. Cal matisar que quan parlem d’amor no parlem de sexualitat; la sexualitat és una atracció a nivell del cos físic i l’amor, una atracció espiritualment. L’amor és magnetisme entre ànimes. El sexe és atracció de naturalesa física, és el nostre instint animal de procreació i reproducció de l’espècie. 

Bé, doncs, fent comparació amb la fragmentació de la llum, amb l’amor passa quelcom semblant. Existeix un amor pur, absolut i incondicional que està fora del pla existencial de la matèria, fora de l’espai temps. Aquest amor és la força més poderosa de la Creació, és l’energia de valor positiu i evolutiu  que uneix i manté vius tots els éssers creats.

L’amor que, tot compartint l’experiència de la vida, donem i rebem els uns dels altres; i manifestat en el pla existencial material, té, igual que la llum, diferents formes d’expressió, totes incompletes en si mateixes. Cadascuna d’elles és un reflex parcial de l’amor incondicional i complet que està fora del pla existencial material. Aquestes diferents manifestacions d’amor són: l’amor maternal, paternal, filial, entre amants, entre amics, l’amor pels animals, per la natura... Totes difereixen entre elles i totes estan condicionades a la dualitat i a l’albir dels egos. I, per tant, sotmeses a les fluctuacions i l’equilibri entre contraparts, entre amor i odi.

Així com la manifestació de les múltiples gammes de rang tonal de llum només és una manifestació incompleta de la llum blanca; així mateix, l’amor humà només és una forma de manifestació incompleta de l’amor incondicional, l’amor del Creador.