EGO, La consciència relativa

EGO, LA CUIRASSA QUE ENS EMPRESONA

A tall d’exemple, i referent al nostre nivell de presència conscient, ens podem comparar amb les cebes. Les cebes disposen d’un nucli interior que va creant capes al seu entorn de manera que les capes noves neixen i creixen, des de dintre, desplaçant enfora les capes predecessores. Les capes seran més o menys dolces o agres segons hagin estat les circumstàncies que regien en el moment en què s’hagin creat. A mesura que creixen, aquestes capes embolcallen el nucli que les va creant i les va confinant al seu interior. Com més capes n’hi ha, més aïllat i reclòs queda el nucli.

Amb la consciència humana passa quelcom semblant. Rebem informació de la convivència amb l’entorn, de les experiències personals viscudes i de l’ensenyament rebut. Tota la informació rebuda, a mesura que anem creixent, queda arxivada en la nostra ment subconscient i creen “capes” en la memòria. Una part de la nostra ment subconscient és seduïda i segrestada per aquestes capes, s’identifiquen i donen existència a una pseudoconsciència o consciència relativa, el nostre Ego. Inconscientment, anem creant un jo relatiu i ens oblidem del nostre Jo vertader, la nostra essència. L’Ego és molt poderós; les addiccions humanes, per posar un exemple, tenen la seva arrel d’esclavitud en la ment egotista.

En moltes persones, la ment conscient, la ment del dia a dia, és governada pel seu Ego. Reaccionen espontàniament davant situacions noves segons patrons de conducta assolits en situacions similars anteriors. O també, condicionats i influenciats pels paràmetres que regeixen l’entorn en aquell moment i pel criteri que es considera normal en aquella situació. Aquestes persones viuen i reviuen en els records i es comporten segons patrons de conducta establerts per altres. Ben mirat, no viuen la seva vida per voluntat i decisió pròpia.

L’Ego és, majorment, fatalista, pessimista, negatiu...  per la senzilla raó que els humans recordem més fàcilment el dolor, allò que ens ha fet patir i amb el qual ens hem identificat. Altres persones necessiten destacar; el seu Ego queda identificat amb les possessions materials, amb el seu estatus social, amb els triomfs... Aquests egos solen ser pedants, avariciosos, orgullosos... També hi ha persones que normalment passen desapercebudes, no necessiten destacar; però si els tractes, deixen entreveure una senzillesa, un saber, uns valors morals, fermesa i humilitat que els fa quelcom especials.

L’Ego és la nostra identitat vinculada a la consciència relativa reclosa en les circumstàncies personals i confinada en la dimensió de l’espai/temps. Tenir un Ego positiu o negatiu, pedant o humil, alegre o trist, vital o malalt... depèn en gran part d’un mateix. No pots eliminar el teu Ego, però pots identificar-lo i desemmascarar-lo; i aleshores educar-lo. Hom pot aconseguir crear un Ego amb el qual ens sentim a gust; mitjançant la presència conscient, vivint connectat al present, emprant el discerniment, orientat a uns ideals i objectius ben marcats de com vols ser, i lluitant per assolir-ho.

Les relacions humanes són complicades per la senzilla raó que en realitat, i majorment, són relacions inconscients, relacions entre egos. La majoria de persones mostra el seu aparador, mostra aquelles “capes” que l’han marcat més; o també, allò que necessita lluir o aparentar; o que el preocupa o il·lusiona en aquest moment concret. Moltes relacions són semblants a les façanes d’un carrer, que es mostren façana davant façana, amagant el que realment hi ha dintre. I, malauradament, moltes vegades no hi ha res... només façana.

Cal distingir entre Ego i caràcter; el caràcter és innat de la persona, en canvi l’Ego és adquirit en vida.

L'AFECCIÓ POSSESSIVA I LA IGNORÀNCIA

Una de les característiques que configura el nostre ego és l’afecció  possessiva. Tot allò determinat com a jo, meu, amb mi i per a mi queda emmarcat en el nostre ego. Cal distingir entre egotisme i egoisme. L’egotisme és el context en nosaltres que inclou tot allò referent a l’ego. L’egoisme, en canvi, és una actitud, l’actitud excloent de tot allò que no sigui un mateix i per a un mateix.

Els factors ascendents, referent al lloc on hem nascut i l’entorn on hem crescut, influeixen en les tendències que determinaran, a grans trets, el perfil del nostre ego; encara que sempre hi ha excepcions que trenquen l’absolutisme. L’entorn ètnic crea en nosaltres unes arrels d’identitat que arrossegarem la resta de la nostra vida. Sempre sentirem afecció pel lloc on varem néixer i créixer. Per posar un exemple: si has nascut a Catalunya et sentiràs català i estimaràs la llengua catalana, la seva cultura i tradicions i la seva terra; fins al punt que ho faràs teu. Quan ho fas teu; passa a ser la teva llengua, la teva cultura, les teves tradicions, la teva terra... Tot això passa a formar part del teu Ego, t’hi identifiques i t’encadena per sempre. Quan dius meu, passes a ser seu i perds la teva llibertat. Això no vol dir que no haguem d’estimar el lloc on hem nascut i l’entorn on hem crescut; podem estimar-ho, però sense deixar que l’afecció ens esclavitzi. En la nostra essència, som éssers lliures; hem nascut lliures, és l’ego adquirit en vida el que ens en fa esclaus.

El futbol és un bon exemple d’afecció desmesurada en moltes persones. Què és el que fa diferents els seguidors d’un equip de futbol dels seguidors de l’equip contrari? I per què s’odien els uns als altres? La identificació amb l’equip de “casa” com a propi crea un vincle de dependència; on, en realitat, l’equip, en lloc de pertànyer-te, tu li pertanys a ell. Quan dius: el meu equip, tu passes a pertànyer a l’equip i aquest t’arrossegarà i influirà en la teva vida.   L’odi esdevé per aquesta identificació del teu ego amb els colors de l’equip, com a quelcom personal. Quan ataquen el “teu” equip, el teu ego es veu atacat i tu et sents atacat; quan el “teu” equip perd, el teu ego perd i tu perds... Quan es tracta de clubs de futbol, aquesta influència pot tenir conseqüències de major o menor importància, sempre depenent del fanatisme de cadascú; és a dir, fins a quin punt t’hi has identificat fent-ho teu. Però quan es tracta de creences, d’ideologies i arrels ètniques, la seva influència pot tenir conseqüències molt més greus i, fins i tot, esdevenir guerres i crims. Observant la història de la humanitat, crec que seria més adient anomenar-la la història dels egos humans.

Entenent que les circumstàncies particulars que es donen a la vida de cadascú influeixen en el perfil del seu ego, no hauríem d’esperar que els altres siguin com nosaltres voldríem que fossin. Cadascú és com és, perquè les circumstàncies de la seva vida són diferents de les teves. Quan trobem algú que pensa diferent, ens cal recordar que ell, igual que tu, tampoc va poder escollir el lloc on va néixer ni l’entorn on va créixer. I si fos cas que ens sentim atacats per ell, recordar que només és ignorància. El fet que una persona hagi nascut en un país o un altre només el fa diferent en aparença; en essència tots som iguals, tots som éssers humans amb els mateixos sentiments i la mateixa capacitat d’estimar o odiar; són els egos el que ens fa diferents. És l’entorn on hem crescut el que ens fa diferents.

L'AFECCIÓ POSSESSIVA EN LES RELACIONS HUMANES

Recordem que una de les característiques determinants del nostre ego, és la identificació possessiva; la identificació amb les circumstàncies que es donen a la nostra vida, com a pròpies; ens identifiquem amb les circumstàncies, oblidant-nos que en realitat som la consciència que les va vivint. Tot allò determinat com a jo, meu, amb mi i per mi, queda emmarcat en el nostre ego i ens “pertany”. Això inclou també aquelles circumstàncies que es deriven de les relacions humanes; l’afecció possessiva abraça també a les persones amb qui compartim l’experiència de la vida; i, moltes vegades, aquesta afecció serà més o menys acusada, i ens afectarà més o menys, segons sigui el grau de familiaritat.

Moltes relacions humanes són relacions interessades dels egos. Són relacions amor/odi per causa de l’afany possessiu dels egos:  t’estimo si encaixes amb els meus desitjos; t’odio si, no solament no hi encaixes, sinó que a més fas la guitza a les meves expectatives. Hi ha relacions humanes que “ens toquen” i altres que escollim. De les relacions que escollim, encara que no totes i depenent del grau d’afecció possessiva de cadascú, moltes estan basades en aquest interès possessiu dels egos: què té l’altre que jo desitgi o me’n pugui beneficiar... Per posar un exemple, i com sempre des d’un enfocament global, algunes relacions de parella estan basades en el desig de posseir la dona més guapa o l’home més atractiu, o, fins i tot, per qüestió de diners. Escollim i ens relacionem amb l’altre si encaixa amb allò que esperem rebre d’ell/ella. Moltes relacions humanes són semblants a lluites per aconseguir trofeus: em relaciono amb aquell/aquella de qui pugui treure’n benefici. Moltes vegades, encara que només sigui per omplir el buit del desencant propi.

En realitat hi ha molt poques relacions basades en l’amor incondicional i l’amistat sincera i altruista. Fins i tot, en les relacions que “ens toquen”, esperem de les persones que conformen el nostre cercle familiar que acompleixin les nostres expectatives. Oblidant-nos que cadascú ha nascut lliure i amb capacitat per escollir què vol fer amb la seva vida i amb tot el dret humà a equivocar-se.

Adjunto un poema que hi escau. Aquest no és meu, és del poeta libanès Khalil Gibran. L’he traduït d’una versió ja traduïda a la llengua castellana; per tant, es perden les rimes i concordança entre fonemes. Però el missatge conceptual es transmet perfectament.

Poema, els teus fills

Els teus fills no són fills teus,

ells són fills i filles de la vida

desitjosa de si mateixa.

No vénen de tu, sinó a través de tu;

i encara que estiguin amb tu,

no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments, doncs,

ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,

però no les seves ànimes,

perquè elles,viuen a la casa del demà,

que tu no pots visitar

ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells,

però no procuris fer-los semblants a tu,

perquè la vida no retrocedeix,

ni s’atura en l’ahir.

Tu ets l’arc del qual els teus fills,

com fletxes vives són llançats.

Deixa que la inclinació

a la teva mà d’arquer

sigui per a la felicitat.

                                           Khalil Gibran

VIURE AMB EL "PILOT AUTOMÀTIC"

La majoria dels humans resta identificat a la consciència relativa de l’Ego. Es pot dir que circulem per la vida amb el “pilot automàtic” connectat. Enfoquem i afrontem el present inconscientment, segons hàbits i patrons de conducta adquirits i preestablerts en situacions viscudes en el passat, i per tant, ja inexistents. Quan identifiquem la consciència en la ment egotista, la ment dels records i desitjos, ella governarà la nostra vida recloent-la en aquests records. O, en il·lusions de futur basades en desitjos i delits inherents, també, a records d’un passat que ens fou grat en el seu moment.

La vida és canviant, esdevé sempre nova, al present; un present que és renovat a cada instant, cada situació és nova i diferent, cada situació requereix un enfocament nou i diferent, cada instant de la nostra vida és nou i únic. En els estats de consciència relativa establerta en la ment egotista, vivim en un món il·lusori on et desconnectes del món real. Quan connectes el “pilot automàtic” de l’ego, deixant que governi la teva vida, et desconnectes del present; i et perds tot allò nou que es mostra a tu i que no veus perquè estàs absent. Quan vius el present amb presència conscient, com a l’únic existent, afrontant cada situació com a nova, amb acceptació i voluntat, et poses en sintonia amb el sentit de la vida i la vius en plenitud.

La vida esdevé en un present infinit i només podem viure-la com a tal, quan no vivim el present ens la perdem.

L'AMBICIÓ I LA COBDICIA

L’ésser humà està dotat de raciocini i també d’inventiva; assolint així la creativitat, la capacitat de crear per voluntat i decisió pròpia el seu entorn, canviar-lo i millorar-lo.

En l’àmbit de societat, les persones ambicioses són les que engeguen el motor del creixement. Tenen aquesta creativitat i capacitat d’innovació. Aquestes persones formen el col·lectiu d’investigadors, inventors, empresaris... Ells són els que han fet possible els avenços que ens faciliten cobrir les nostres necessitats. També creen llocs de treball que permeten les persones amb menys capacitats tenir recursos per accedir als mitjans que se’ns ofereixen per millorar la nostra qualitat de vida. L’ambició és el motor que engega aquesta volició de millorament i és noble quan va adreçada al benefici de tots; però quan està enfocada exclusivament en el benefici propi es converteix en cobdícia i la cobdícia és destructiva. La cobdícia és la manifestació d’un excés desmesurat de l’afany de possessió de l’Ego humà. I quan aquesta ambició desmesurada va enfocada al poder, aleshores esdevé un dels principals mals de la societat. La cobdícia humana és el causant de les injustícies socials, marginacions, exclusions, discriminacions, crims, guerres...

L’ambició, en la justa mesura, és necessària per a l’evolució, perquè si no hi ha ambició, no hi ha motivació ni objectius que cal assolir. Sense ambició l’evolució s’atura i el creixement s’estanca. Fins i tot és necessària en la recerca espiritual; ens cal l’ambició de créixer interiorment per refermar la voluntat de treballar per a l’automillorament i assolir els estats elevats de consciència.