LES MEVES POESIES

  

Germans de vida

Distintes copes del mateix vidre;

del mateix fang, diferents tines.

La mateixa llum és a les candeles;

i una sola flama amb moltes formes.

Si l’origen és Un i la Causa és Una

també són germans el sol i la lluna;

el dia i la nit, l’albada i la posta,

el plantejament i la resposta.

Com les moltes branques d’un mateix arbre;

hostatge de nius, cants i simfonies.

Així els instruments d’una gran orquestra,

diversitat de sons cercant l’harmonia.

Allí un núvol blanc, en la llunyania,

penjat d’un blau radiant, nèctar d’ambrosia.

Voleteig al vent d’ocells i alegria;

i un tapís de flors en la praderia.

Es veu diferent, sols en aparença,

perquè tot és fill de la mateixa Essència.

Germans de fang, germans de vidre;

germans en temps i de Vida.

A TRENC D’ALBA

Avui t’he contemplat Mare Natura

dempeus, corprès i reverent

davant la llum malvasia.

Horitzó rogenc, límit de llunyania

el Teu son silent...

I estels que s’esmunyien.

Despertar joiós i ple d’alegria

batec i serenor,

bressol de vida.

Captius els sentits per l’encís del nou dia

i el frec suau del Teu alè

acaronant-me en benvinguda.

Formosa Tu, vestida de rosada

amb rínxols de flors i de colors

i engalanada de llum d’albada.

I t’he escoltat Mare Natura

t’he escoltat en el refilet joiós dels ocells,

embadalits pel sol ixent del nou dia.

Ells canten el Teu goig

i en el seu cant...

el Teu goig, jo el faig meu.

 

VIDA

Vida,

esclat de colors,

murmuri joiós i gràcil dansa.

Festeig dels sentits,

ple de joia i benvolença.

Renovació constant,

fluir silent sense recança.

Doll d’il·lusió i esperança,

pau i serenor, goig i benaurança. 

 

Moment 

Corre fuig la negra merla

corre fuig bardissa endins

i el xiprer altaner s’enfila

amb diligencia i encís.

Zumzeja plaent la nua branca

apaivagat el murmuri boscà

un lleu xipolleig el mirall esmicola

trencant el silenci llunyà.

Antuvi mansuetud i tendresa

sostre platejat, plàcida llum.

Mare natura, galant amfitriona,

amb sol o pluja ets dolç perfum.

Tot diàleg és possible

Batega arreu, pletòrica, la vida;

res és inert, tot vibra.

El sol, el cel, la terra, l’arbre...

Fins i tot el més petit bri d’herba.

Si la vida esdevé manifestada en tot,

com podria res estar mort?

Tot està viu i a l’aguait,

tot es revela trèmul de joia.

Reguitzell de flors, vastitud de colors,

corriol joiós de grata flairança.

Parla’m! Mare Natura,

tot diàleg és possible...

Explica’m pit roig,

revela’m el missatge del teu cant encisador!

Digues-me arbre silent,

confessa’m els teus secrets més arrelats!

Oh brogit del vent,

t’escolto vingut de terres llunyanes!

I tu rierol,

encisa’m amb el teu xipolleig de gotes i més gotes!

T’escolto Mare Natura,

tot diàleg és possible.

Parla’ls als meus sentits,

i omple’m de joia!

 

REIALME INTERIOR

Closes les parpelles,

cortinetes sentinelles

vel d’intimitat.

Confí fronterer,

sopluig zelós

d’esvaïda il·lusió.

Oh! Cabdill sobirà...

Obriu-me les portes als espais de plenitud.

Oh! Cabdill sobirà...

Mostreu-me el reialme de l’essència impol·luta.

Oh! Cabdill sobirà...

Reveleu-me ma consciència nua.

 

EMANCIPACIÓ DELS SENTITS

I de sobte,

les aigües embravides del llac de la ment

s’aquietaren.

Erms els sentits, lluny el remor mundà

... i la ment nua,

reflex opalí de la consciencia pura.

Oh! poderós vent de la presència conscient,

es dissol el temps com estel fugaç

i els records esdevenen boirina esvaïda.

Benaurança plena,

no hi ha cos, no hi ha barca.

Tu ets jo, jo sóc Tu.

 

ALBADA PONCELLA

Albada poncella,

rosa en temps diürn.

Ens duus el nou dia

oblit de l’ahir lluny.

Il·lusions i enyorances

d’un temps que s’esmuny.

Delits de coneixença

neguits d’infortunis.

Sigui’ns el nou dia

plaent al nostre antull.

 

ACULL-ME

Quan a la fi s’esvaeixin dels meus ulls

aquelles albades del record inesborrables.

I s’expandeixin vers l’infinit

aquells sostres de nits estelades.

Acull-me Pare Celestial,

i concedeix-me ser una gota

en el Teu mar d’eternitat.

En el meu crepuscle darrer

A Tu m’encomano Mare Divina.

Quan els meus vespres devinguin hiverns,

i les matinades minses de llum...

Obre’m aquesta gàbia humana;

i concedeix-me, en el meu crepuscle darrer,

volar cap a la Teva albada eterna.

 

INUNDA’M

Esquitxa’m Mare Divina, mulla’m...

Vessa’t en mi, inunda’m...

Omple’m de Tu, desborda’m!

... I en el meu desbordar

ensenya’m a esquitxar els altres,

vessant llàgrimes d’amor i de comprensió.

I per sobre de tot,

ensenya’m Mare Divina,

a estimar-los tal com són.

REVELA-TE'M

Revela-te’m,

i concedeix-me Mare Divina,

que s’aturi el degoteig dels sentits;

i s’aquietin les aigües del llac de la ment.

Aleshores, pugui jo emmirallar-m’hi,

i revifi de l’oblit;

les teves platges de plenitud,

d’amor

i de benaurança.

Jardiner Diví

Oh!, jardiner Diví,

a les teves mans jo poso el jardí de la meva vida.

Ajuda’m a fer fora la brossa i l’espinós,

i a llaurar la terra erma de la ment dropa.

Oh!, jardiner Diví,

ensenya’m a sembrar-hi llavors de comprensió;

escampar adobs de tolerància i altruisme;

i a regar amb llàgrimes d’amor i compassió.

Oh!, jardiner Diví;

ensenya’m a recol·lectar-ne les flors de la rectitud,

la salut, la plenitud, la joia i l’alegria.

I ensenya’m també a compartir-les.

Oh!, jardiner Diví,

del meu jardí jo escullo les millors flors.

A Tu les dec i a Tu les ofreno, amb devoció,

en el Teu altar d’infinita benaurança.

A PROP MEU

Albada formosa, companya melosa,

envoltat de natura s’allunya l’aspresa.

Batega la vida arreu amb tendresa;

m’encisa, m’embriaga i em sento acollit.

I amb l’oreig emmelat colpint-me la cara;
et flairejo, t’esbrino i et sento a prop meu.

DESPERTA'M

Mare Divina, en els albors del nou dia,

omple’m d’aquell goig que ve de Tu.

Desperta’m amb el frec de la Teva presència

i fes-me sempre conscient.

Fes-me amo i senyor de la meva ment,

amo i senyor de la meva vida.

Calmat en l’acció, actiu en la calma;

en tota circumstància i en tot moment.

Desperta’m i guia’m...!

sigui jo, de Tu, sempre conscient.

CABRERA

Abrupta i planera,

l’encís de Cabrera.

Hi nia el voltor

de volada aldaiera.

Per camí boscà

o escala tosca,

de Coll del Bram

a Font de l’Osca.

El campanar us rep,

el pou es postra;

i el pla de Cabrera

és tot vostre.

Tardor

Llisca el temps amb petja i força.

S’esmuny l’estiu, se’n va, ja torça.

Puix amb esperó, la tardor s’atansa;

preludi silent de la nua branca.

El faig, ramallut, es vesteix de fulla bruna;

l’avet, perennal, el verd perdura.

L’obac muda a solell i el fullam, fullaraca;

assossec i serenor, captiven l’ànima.

Qui diu tristor? Esplai dels sentits...

Guaiteu ací i allà un esclat de color i harmonia.

Són els aires de tardor encanteri i alegria;

d’embruix boscà, dansa i melodies.

Qui diu melangia? Gaudiu la tardor!

La Natura s’esplaia cofoia de goig i de vida.

La llum s’escalfa i el color embriaga,

com dolça aroma de fruit madur.