PER UN MON MILLOR
“Vols canviar el món? Endavant!,
pots començar per tu mateix.”
Mahatma Gandhi
La vida és evolució, és dinàmica, és canvi constant. La
mateixa evolució implica canvi. Si no hi ha canvi, es produeix estancament i
aleshores l’evolució no és possible.
El humans, com a éssers evolutius que som, ens inspirem
cognitivament els uns amb els altres. Som imitadors, prenem referents d’aquells
que tenim al nostre entorn i seguint el seu exemple evolucionem i ens canviem a
nosaltres mateixos. Així és com creixem i aprenem, tant d’allò bo com d’allò
dolent. Evolucionem tots junts, convivim i compartim l’experiència de la vida,
avancem envers un creixement global encara que molts no en siguem conscients.
De les relacions humanes en recollim els fils amb què
cadascú va teixint el tapís de la seva vida; fils, que seran de colors més o
menys bonics, segons estiguin tenyits amb els tints de l’amor, l’odi, la
rancúnia, el perdó, la intolerància, la compassió, l’altruisme... Cadascú, al
llarg de la seva vida, i un rere altre, va afegint punts de creu a la seva obra
personal, i si ens ho mirem des d’una perspectiva global, ens adonem que tots
els punts que hom teixeix, en realitat, és un punt de creu d’un tapís molt més
gran, que és el tapís de tota la humanitat.
El món canvia constantment i el rumb que agafi aquest canvi
depèn de tots i de cadascú de nosaltres. Escollir els colors dels fils és
responsabilitat individual; les conseqüències, però, les patim globalment.
Al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut grans
Mestres “teixidors”: Mare Teresa de Calcuta, Gandhi... i molts d’altres. Ells
han teixit uns tapissos formosos, exemplars i dignes de ser imitats. Un
món millor és possible, és tasca de tots.
GRATITUD I TOLERÀNCIA
Fa temps vaig llegir un article que parlava de positivisme i
del reconeixement envers els altres. Va ser un d’aquells escrits que et fan
rumiar i deixen petjada. L’escrit deia, més o menys i resumint, així: “Els humans tenim una tendència innata a
queixar-nos per norma, ens queixem de
qualsevol afer quotidià. Fixeu-vos sinó com comença la majoria de
converses... queixant-nos. D’altra banda, quan les coses surten bé, surten tal
com ja esperàvem, considerem que ja és tal com ha de ser, i per tant... res a
dir ni agrair”. Si hi parem a pensar... quanta raó en poques paraules! És
ben cert que ens queixem per coses nímies, sense adonar-nos que en fer-ho ens
embardissem en un estat mental de negativitat que ens aboca al malestar
emocional propi, àdhuc transmetent-lo al nostre entorn. Ens cal aprendre a
valorar i agrair totes les coses bones que ens dóna la vida, que si ho mirem bé
no són poques, i veurem com es transforma positivament el nostre benestar
emocional i el del nostre entorn. També ens queixem de les relacions amb els
altres, ens creem expectatives d’allò que esperem d’ells, ens fixem en aquelles
accions dels altres que, a judici nostre, no han estat com era d’esperar i els
critiquem... cosa fàcil. Quan aprens a rebre sense esperar res, i a valorar i
agrair allò que l’altre pot oferir-te, mai et sentiràs decebut.
DUALITAT I ACCEPTACIÓ
Els humans,
com a éssers evolutius que som, estem dotats entre altres facultats, de
raciocini, la capacitat innata de raonament i reflexió. Dotats de sentiment i
empatia, la facultat de comprendre les emocions identificant-nos en l’altra; i
també d’autocontemplació, de valoració i consciència del comportament propi. Dotats
també de lliure albir, la llibertat amb que hem estat creats per escollir,
decidir i actuar a voluntat emprant el discerniment, la capacitat de
diferenciar el bé del mal. Cadascú és un ens lliure, individual i únic, dotat
de les facultats per a afrontar amb criteri propi i a voluntat el camí de la
seva vida, també única.
Dintre del
paradigma de l’evolució en la Creació, es fa necessària l’opció a escollir.
L’evolució implica canvi, sense canvi no hi ha evolució i sense opcions el
canvi no és possible. Tenir opció per escollir implica dualitat, com a mínim
dos. La dualitat projecta un entorn on tot té la seva contrapart: amor/odi,
alegria/tristor, por/seguretat, positiu/negatiu, llum/foscor, si/no,
dreta/esquerra.... Les contraparts en la dualitat són les dues cares oposades
de la moneda, cadascuna dóna existència a l’altra; no és possible concebre una
moneda amb una sola cara, però tampoc pots escollir les dues alhora. La
projecció dual crea divisió i comparació; cada contrapart dóna existència a
l’altra. La tristor dóna existència a la felicitat; l’odi dóna existència a
l’amor, no pots valorar que és l’amor si mai no has patit odi. No pots escollir
el sí si no existeix el no.
La vida ens
planteja, dins el paradigma de la dualitat, situacions a resoldre escollint
entre opcions per forçar-nos envers el nostre creixement com a éssers
evolutius. Escollim, evolucionem i creixem; escollint és com anem creant la
nostra vida, en siguem conscients o no. Sense dualitat no seria possible
escollir ni evolucionar. La dualitat facilita aquesta evolució però genera
conflicte pel fet d’estar oposades les contraparts. La vida se’ns planteja com
un sender ple d’obstacles, que més tard o més d’hora, haurem de salvar. Hi ha
situacions que venen a nosaltres, que no desitgem i que no podem eludir; però
sempre podrem escollir com afrontar-les; escoltant els sentiments i utilitzant
el lliure albir i el discerniment. Només depèn d’un mateix afrontar aquestes
situacions des d’una perspectiva positiva o negativa, d’acceptació o de rebuig,
d’amor o d’odi... Ningú no pot escollir en la teva vida per tu, només tu pots.
Viure,
implica acollir tots aquells reptes que ens plantegi la Vida amb acceptació,
afrontant-los i resolent-los el millor que sapiguem, amb voluntat i esforç;
siguin quines siguin les circumstàncies del moment, assolint-ne l’aprenentatge.
Viure amb
acceptació és posar-se en sintonia amb el sentit de la Vida.
Viure amb
acceptació és creixement.
Viure amb
acceptació és viure en plenitud
La vida es manifesta en un fluir i renovació constants. Se’ns mostra com un espectacle, sempre renovat, del que som espectadors i alhora protagonistes. Interpretem la vida segons paràmetres de la pròpia ment; paràmetres condicionats i predeterminats per la influència del nostre entorn; influències ètniques, socials, culturals i docents. Cadascú contempla l’espectacle de la vida des del seu mirador particular, i cada mirador, des d’un angle distint, dóna una perspectiva diferent. Tots participem d’aquest fluir, encara que molts de nosaltres no ho fem de manera conscient i ens perdem, o no comprenem, la major part de l’espectacle.
EL MIRACLE DE LA VIDA
La vida es manifesta en un fluir i renovació constants. Se’ns mostra com un espectacle, sempre renovat, del que som espectadors i alhora protagonistes. Interpretem la vida segons paràmetres de la pròpia ment; paràmetres condicionats i predeterminats per la influència del nostre entorn; influències ètniques, socials, culturals i docents. Cadascú contempla l’espectacle de la vida des del seu mirador particular, i cada mirador, des d’un angle distint, dóna una perspectiva diferent. Tots participem d’aquest fluir, encara que molts de nosaltres no ho fem de manera conscient i ens perdem, o no comprenem, la major part de l’espectacle.
Els humans estem dotats de la capacitat i llibertat per
raonar, escollir, actuar i crear el guió de la vida pròpia tot emprant el
discerniment. Vist des d’un context de globalitat, som guionistes i creadors
del melodrama de la humanitat. Molts de nosaltres creem destrucció des de la
inconsciència. Els diners, el poder, les injustícies socials, les guerres, la fam...
els ha creat l’home, i no són part inherent de la creació. L’essència de la
creació és bellesa absoluta. La vida es dóna per igual, i amorosament, a tots
els éssers vius, en un fluir constant, i no té res a veure amb la “vida” del
dia a dia que va creant l’home.
En la filosofia ioga es veu el Creador com l’origen, dador i
font de tota vida; com la causa que fa possible la creació manifestada. I a la
natura, com l’expressió del Creador manifestada en el pla existencial material.
Hom pot rebutjar la personificació del Creador, però no pot negar l’existència de la creació, com no
pot negar l’existència pròpia, ni tampoc que tot el que existeix ha de tenir un
origen i una causa que ho ha fet possible.
Ateu és aquell que es rebel·la contra el dogma i la
imposició de les religions. Un ateu és un inconformista passiu, perquè els
inconformistes actius no es conformen però busquen. Més tard o més d’hora
troben, i aleshores deixen de ser ateus.
Ens cal enfocar el mirador personal des d’una altra
perspectiva i contemplar el miracle de la vida que se’ns mostra majestuós, i
que per a la gran majoria passa desapercebut, mentre estan massa ocupats
mirant-se el melic.
ESCOLLIR I VIURE EN POSITIU
La vida vista des d’un context holístic és semblant a una
gran horta dividida en parcel·les més petites, on cadascú de nosaltres té un
conreu particular, i on tots els conreus són part inherent de l’horta gran. Som
“hortolans” de la nostra pròpia vida; sembrem, conreem i fem collita de les
nostres pròpies “hortalisses”. Vist d’una altra manera: recollim el que
sembrem. Cadascú en la seva parcel·la particular, en siguem conscients o no.
Quan contemplem l’horta de la vida des d’una perspectiva
global, se’ns mostra una visió amb molta diversitat, on podem veure conreus
molt formosos i ben cuidats, i d’altres més o menys deixats, per desconeixement
o inconsciència de l’hortolà. Podem dir que hi ha hortolans que s’esforcen més
que d’altres, i podem dir també que de l’horta de la vida no tothom en recull
el fruit que voldria.
Cadascú disposa de la seva senalla particular, plena de
llavors. Aquestes són les llavors dels nostres pensaments i de les nostres
actituds, que donaran, invariablement, els fruits de les nostres accions i de
les nostres emocions. Per la gran majoria de nosaltres, però, la senalla és un
garbuix caòtic de llavors revoltes. Sembrem el nostre conreu particular amb
aquestes llavors, a mans plenes, des de la inconsciència, sense fer previsió de
la collita, i en conseqüència, la gran majoria de conreus esdevé també un
garbuix caòtic. D’altra banda, la manca de cura en el conreu personal obre la
porta a llavors vingudes de conreus aliens, que germinaran en el propi i ens donaran
fruits que seran desitjats o indesitjats segons en sigui la procedència.
Un bon hortolà és aquell que sap escollir amb cura les
llavors dels fruits que vol recollir, desar-les i sembrar-les en el terreny
escaient i en el moment adequat; conscient ell del que sembra, què vol recollir
i on ho sembra. Un bon hortolà desa les llavors per separat; en major mesura
aquelles que vol recollir-ne el fruit, i també, i en molt poca mesura, aquelles
que no en vol recollir per tenir-ne coneixença i no perdre-les de vista.
Som éssers evolutius des del punt de vista personal i
participem també d’un procés molt més gran, que és el procés evolutiu i global
de la humanitat. Quan enfoquem la nostra ment en positiu i ens esforcem a
mantenir una actitud positiva, sembrem, manifestem i transmetem positivisme al
nostre entorn. Quan ens relacionem amb persones negatives, ens convé estar
alerta perquè la seva negativitat no germini en nosaltres, o ens veurem
obligats a recollir-ne el fruit no desitjat de les emocions negatives.
Un bon
“hortolà” de la vida és aquell que sap conrear amb voluntat, esforç i dedicació
la parcel·la de la seva ment. Amb l’aixadell del “sí” per als fruits desitjats
i l’aixadell del “no” per a aquells no desitjats. Els fruits que vulguem
recollir del conreu particular de la vida és decisió de cadascú.
“Perdona’ls Pare perquè no saben el que fan”.
L’AMOR INCONDICIONAL
“Estimar és comprendre i acceptar que l’altre és diferent”.
Filosofia swami
“Perdona’ls Pare perquè no saben el que fan”.
Jesús de Natzaret
L’amor humà no és amor incondicional; és incomplert en essència. El fet de no ser amor incondicional suposa estimar mentre l’altre encaixi dintre dels paràmetres de les expectatives pròpies. Quan l’altre no acompleix les expectatives que esperem, la relació pot esdevenir conflictiva, depenent de la nostra capacitat de tolerància, acceptació i perdó. A causa de la llei de la dualitat, les relacions d’amor conflictives no resoltes esdevenen relacions d’odi.
L’amor humà no és amor incondicional; és incomplert en essència. El fet de no ser amor incondicional suposa estimar mentre l’altre encaixi dintre dels paràmetres de les expectatives pròpies. Quan l’altre no acompleix les expectatives que esperem, la relació pot esdevenir conflictiva, depenent de la nostra capacitat de tolerància, acceptació i perdó. A causa de la llei de la dualitat, les relacions d’amor conflictives no resoltes esdevenen relacions d’odi.
Som éssers individuals, independents
i lliures; cadascú amb una personalitat única. Arrosseguem el bagatge
particular i feixuc d’una combinació de records de les experiències viscudes,
de l’heretatge particular ètnic, de la influència del nostre entorn i context
culturals, i de les limitacions per les nostres pors i neguits, anhels i
delits. Cadascú ha viscut experiències diferents i ha rebut influències
diferents en entorns diferents. Cadascú és un ens únic, reflex de les
circumstàncies personals inherents de la seva vida, també única. Jutgem els altres segons paràmetres dels
valors propis, establerts i assolits en les vivències pròpies i que no tenen
res a veure amb les vivències de l’altre. Jutgem des del desconeixement, jutgem
des de la inconsciència.
Quan comprens que l’altre és
diferent i què és allò que el fa diferent, i ho acceptes, te’l mires des d’una
altra perspectiva; lliure d’expectatives, amb tolerància i respecte, i
aleshores comences a estimar-lo de manera incondicional. Jesús de Natzaret va
manifestar aquest amor incondicional quan, no solament va perdonar els que el
varen torturar i crucificar, sinó que, conscient Ell de la inconsciència
d’aquells, va demanar perdó per a ells quan va dir: “Perdona’ls Pare perquè no
saben el que fan”.
RELACIONS HUMANES
“Quan no rebis un somriure esperat, respon tu amb un
somriure. Perquè no hi ha ningú més necessitat d’un somriure que aquell que no
en sap”.
Mahatma Gandhi
“La lluita no és amb els altres, la lluita és amb un amb un
mateix”.
Plató
Les relacions humanes són el caldo de cultiu ideal per al
creixement personal. Aprenem els uns dels altres, tant d’allò bo com d’allò
dolent. Ens necessitem. Evolucionar en solitari no és possible. Inconscientment
ens emmirallem en aquells amb qui ens relacionem i ens identifiquem. En ells
podem veure reflectits els nostres valors i també les nostres mancances. En
essència tots estem fets dels mateixos sentiments; en proporcions variables,
que és el que ens fa diferents i únics. Moltes vegades, quan veiem quelcom de
l’altre que ens molesta, pot ser quelcom de nosaltres del que no estem
contents. En veure-ho manifestat en l’altre, reaccionem, en conseqüència,
expressant el nostre rebuig. Quan ets conscient de les imperfeccions pròpies,
és més fàcil de tolerar i perdonar tot allò dels altres que no t’agrada. El
creixement personal consisteix en la superació dels defectes propis. Els
defectes dels altres són cosa seva i no et pertoquen. La contemplació de
l’actitud pròpia, juntament amb l’esforç i l’afany de superació; i la
tolerància i el perdó envers les actituds dels altres, són el millor recurs per
afrontar les relacions humanes, alhora que ens enriqueixen.
La vida és aprenentatge compartit. Dues persones, pel fet de
ser diferents, afrontaran una mateixa situació de manera diferent, i
segurament, cadascun d’ells ho farà de la millor manera que sap. Senzillament
no en sap més. Quan et crees expectatives envers els altres, condiciones la
seva voluntat d’escollir, actuar i viure la seva vida amb llibertat. Quan et crees
expectatives envers els altres; els jutges, valores i condiciones a paràmetres
de criteri propi; tancant la porta a tot el que ells et puguin oferir i que
desconeixes. No pots canviar la manera de ser de ningú que no siguis tu mateix.
Però sí que pots escollir amb qui et relaciones i la manera com t’hi
relaciones. Aleshores, pots aprendre d’ells i pots influenciar-los tu, amb el
teu coneixement i el teu exemple. Això és l’aprenentatge compartit.
Quan critiquem, el que fem en realitat és desviar l’atenció
d’un mateix cap un altre, en un intent d’amagar els defectes propis. “Si
destapo els defectes de l’altre no es fixaran en els meus”. No hauríem de
parlar de l’absent, de res que no siguem capaços de dir-ho en la seva
presència. Parlar malament de l’absent és una incongruència. Qui jutja i
critica l’altre en realitat es posa en evidència, parla de la pròpia immaduresa
i intolerància; parla de la seva incapacitat d’acceptació, de perdonar,
d’estimar incondicionalment i d’afrontar el propi creixement correctament.
Quan prens consciència que tots som en aquest món per
créixer i evolucionar, pots tolerar millor les imperfeccions d’aquells amb qui
convius. Igual que tu, ells també estan evolucionant, cadascú al seu nivell.
Hem de conviure, però des del respecte, envers la llibertat de cadascú,
d’escollir com vol enfocar la seva vida.
La conjuntura d’elements integrants de la vida pròpia
determina com som. Hem de ser conscients que tu, en les mateixes circumstàncies
que han influït i condicionat la vida de l’altre, segurament series com ell és.
Ens cal acceptar-nos tal com som, i respectar el lliure albir de cadascú, la
seva llibertat per escollir.
IMATGES REALS I FOTOGRAFIES
“La vida és allò que
va succeint mentre tu t’obstines a fer altres plans”.
(John Lennon)
“La vida esdevé al
present, sempre. Quan ens entestem a reviure situacions d’un passat ja
inexistent o ens projectem il·lusòriament envers un futur, també inexistent,
ens perdem el present i, per tant, la vida mateixa”.
(Eckhart Tolle)
“Viu al present, no
siguis esclau del passat ni de records de tristor. No regiris una ferida que ja
està cicatritzada. El que va passar... ja va passar!!!”
(Paulo Coelho)
Al matí, en fer la higiene personal, ens contemplem davant
el mirall i cada dia hi veiem una imatge nova i diferent. Un dia estem
radiants, un altra fem cara de son, l’altra ens cal rentar-nos el cap o anar a
la perruqueria... Òbviament, les accions següents aniran encaminades a millorar
la nostra imatge i condicionar-la abans de mostrar-nos als altres. Tan fàcil
que seria substituir el mirall per una foto de format real en la qual ens
veiéssim impecablement arreglats i ben pentinats. Així, cada matí en
mirar-nos-hi, ens veuríem perfectes i ens estalviaríem la feina d’arreglar-nos.
Aquesta comparació pot semblar absurda, però és exactament
el que fem, inconscientment, amb les relacions amb els altres, amb l’entorn que
ens és més proper en el dia a dia, i amb el fluir de la vida mateixa. Fem un
recull particular de “fotos”, captades amb la “càmera” del criteri propi, de
les situacions de vida que se’ns van plantejant; i també d’aquelles accions, i
reaccions, dels altres amb relació a nosaltres, i les desem a l’arxiu de la
memòria. De cada situació viscuda, i també de cada persona, captem unes imatges
amb les quals anem creant un “àlbum fotogràfic” que anem engrossint a mesura
que anem vivint i ens anem relacionant.
Quan tenim l’arxiu prou ple ja no veiem cada situació que
se’ns presenta com a nova, o aquella persona, tal com es mostra en el moment
present. Sinó que veiem les imatges del passat, les imatges que hem anat desant
en “l’àlbum” de la memòria. Hem creat un concepte o un personatge fictici
d’aquella situació, o persona, que no es correspon amb la realitat del moment
present; sinó a la suma de les diferents situacions conviscudes en el passat, i
que, inconscientment, rememorem i revivim al present.
La majoria de les relacions humanes està condicionada per
aquestes imatges i personatges ficticis que hem creat en el passat; i que
interfereixen, i condicionen, la nostra actitud receptiva del moment present;
posant-nos a la defensiva, o creant-nos expectatives; abocant-nos, en
conseqüència, a un entorn irreal que engendra prejudicis i conflictes. El
prejudici i l’actitud de posar-nos a la defensiva, o de rebuig, no ens afecta
tan sols en l’àmbit de les relacions humanes; ens afecta en qualsevol camp
d’actuació, situació, esdeveniment o circumstància que ens plantegi la vida.
La majoria de nosaltres viu estancada en els records d’un
passat ja inexistent, o en les il·lusions d’un futur incert, que esdevindrà
present en el seu moment, i de ben segur que de manera diferent de com
esperàvem. Vivim dels records i de les il·lusions inspirades en els records,
amb les nostres pors i els nostres neguits. No interpretem cada situació com a
nova i diferent. Ens afermem al passat, a allò que ja coneixem; reaccionem
exactament igual davant situacions noves i diferents, però d’aparença semblant.
Per això, caiem sempre en les mateixes errades.
No hauríem de jutjar cada situació o relació humana que
se’ns planteja al present, amb el criteri assolit en el passat. Cada situació
és nova i diferent, que esdevé en un present sempre renovat i nou, i que és
l’únic existent. Hem de tenir clar que tot esdevé al present, sempre, el
passat i el futur són il·lusoris. Fins i tot, el passat va esdevenir en un
present ja llunyà i el futur esdevindrà al present en el seu moment. Viure el
present és viure amb presència conscient, conscient del moment com a l’únic
existent. És viure des de l’enfocament conscient: -Jo sóc, aquí i ara, com
l’únic existent en mi-, i afrontant cada situació que se’ns plantegi com a
nova, emprant el nostre lliure albir, la nostra capacitat de raciocini i el
nostre discerniment.
D’altra banda, els humans tenim tendència a recordar més
aquelles situacions viscudes que ens han fet patir, o de les experiències de
convivència que no han estat com esperàvem. Recordem més el patiment perquè no
el volem, i en conseqüència ens marca més. Quan les coses surten bé, ja és tal
com les desitgem i, per tant, no les apreciem o valorem prou. Per aquest motiu,
la majoria de les persones que viu afermada als records del passat, viu en un
estat emocional on regna la negativitat i el patiment. Inconscientment reviu i
alimenta constantment el seu patiment i el seu dolor.
Viure conscient del moment present, com a sempre renovat i
nou, és viure en plenitud, viure connectat a la vida. Mitjançant la pràctica de
la meditació, s’assoleix equanimitat, pau interior i presència conscient, la
plenitud de viure al present.
EL MELODRAMA DE LA VIDA, ESCENOGRAFIES I PERSONATGES
“Cuida els teus
pensaments perquè esdevindran paraules. Cuida les teves paraules perquè
esdevindran accions. Cuida les teves accions perquè esdevindran costums. Cuida
els teus costums perquè forjaran el teu caràcter. Cuida el teu caràcter perquè
formarà el teu destí i el teu destí serà la teva vida”. (Mahatma Gandhi)
La vida és semblant a un melodrama on se’ns plantegen
diferents escenografies, on cadascú de nosaltres és la suma dels personatges que
hi actuen i entren en acció segons sigui l’escena del moment. El teatre de la
vida ens planteja diferents contexts d’actuació en els quals entrem en escena
adoptant en cadascun d’ells un personatge escaient; per exemple: l’entorn
laboral, social, amistats, la relació amb la parella, la relació amb els fills,
amb la natura, davant la malaltia o adversitats, davant la fortuna o la pobresa... En aquests diferents àmbits i escenografies
hom actua amb personatges totalment diferents. No ens relacionem igual amb la
parella que amb els fills, els companys de treball o els amics. Quan
inconscientment arrosseguem un personatge d’una escenografia a una altra, aquest
pot estar fora de context i no encaixar-hi, amb la qual cosa es genera
inharmonia i conflicte. Si tenim problemes a la feina i arran d’això creem un
personatge hostil i esquerp, aquest personatge estarà fora d’escena en l’àmbit
de l’amistat o familiar.
A grans trets, les persones critiquem l’escenografia i els personatges
dels altres, però ni tan sols en som conscients de la pròpia. Ens cal
comprendre que és la situació de vida de cadascú la que crea les escenografies,
i que els personatges que esdevinguin en conseqüència són involuntaris o, com a
mínim, inconscients.
A mesura que agafem més presència conscient, mitjançant la
meditació, ens tornem més observadors, assolim la capacitat d’autocontemplació,
ens convertim en espectadors conscients del melodrama de la vida pròpia,
assolint-ne l’autocontrol i, fins i tot,
podem aconseguir ésser-ne directors i escollir i crear a voluntat el guió de la
nostra vida.
És la vida pròpia la que hem d'interpretar, la dels altres és cosa seva.
LA COMPRENSIÓ
LA COMPRENSIÓ
En el conjunt dels escrits i reflexions que vaig pujant al bloc es manifesten diversos conceptes que encaixen entre si com si es tractés de les peces d’un puzle; intentant així entreveure un concepte global molt més gran. N’hi ha que es repeteixen en diferents contexts i amb diferents formes d’expressió; però l’essència conceptual és la mateixa. Personalment, m’ajuda afermar-me a aquests conceptes; i entenc que segueixen un mateix patró molt ben definit dintre de la Creació que m’aporta comprensió.
M’adono que quan treballes el creixement interior i fas recerca seriosament, la comprensió flueix a tu; i això, en si mateix, ja manifesta creixement i t’anima a continuar. I m’adono, també, que el principal parany amb què et trobes en fer recerca és la pròpia ment; perquè la ment tendeix a rebutjar tot allò que desconeix o que no pot comprendre per falta d’informació prèvia. Entenc que per obrir-nos a la comprensió cal fer recerca amb actitud receptiva, sense rebutjar, ni tampoc, acceptar res cegament. La comprensió és fruit de la contemplació amb presència conscient, emprant el discerniment i amb predisposició objectiva, allunyats del judici i del prejudici preestablert o imposat.
Penso que els conceptes més complicats d’assimilar són els abstractes; aquells que la ment no pot catalogar ni comprendre perquè no queden manifestats tangiblement en el pla existencial material en no ser assimilables amb la informació que puguem rebre dels sentits corporals. Aquests conceptes només els podem intuir per comparació amb altres ja coneguts, o per les vivències i experiències personals assolides tot fent camí per la vida. Per exemple, pots explicar el concepte figuratiu d’un arbre determinat tot fent una exposició acurada de les seves qualitats físiques quant a mides, color, forma, tipus de fulles o de fruits... Però no pots explicar amb paraules què és l’amor; no pots valorar què és estimar i sentir-te estimat fins que no t’hagis sentit odiat o rebutjat i ho hagis pogut comprovar per vivència pròpia.
Per obrir-se a la comprensió cal alleujar-se de tota la informació de l’aprenentatge imposat; o si més no, no identificar-s’hi cegament. Dit amb una metàfora: És obrir-se i fer fora els “trastos inservibles” per fer lloc a tot allò nou i verídic que espera fluir a tu, però que no pot perquè no hi ha lloc.
Per obrir-se a la comprensió cal alleujar-se de tota la informació de l’aprenentatge imposat; o si més no, no identificar-s’hi cegament. Dit amb una metàfora: És obrir-se i fer fora els “trastos inservibles” per fer lloc a tot allò nou i verídic que espera fluir a tu, però que no pot perquè no hi ha lloc.
PROXIMITAT, CONSCIENCIACIÓ I EMPATIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada